dimarts, 21 de desembre del 2010

Per què els alumnes es porten malament?


No és una pregunta absoluta, doncs no tots els alumnes es porten malament. Però si que és una pregunta estesa i una preocupació permanent des de fa temps; fins al punt que s’han hagut d’inventar noves formes d’organitzar els alumnes per tal de poder-los controlar, atendre millor i deixar que els “bons” aprenguin. Penso en els aules obertes o altres sistemes, cada centre fa el que pot.

La veritat és que crec que no hi ha una sola causa per la qual els alumnes es comporten com es comporten a l’aula, sinó que és un conjunt de factors. Però el més important és que no són factors clars on poder incidir i així resoldre el problema (llavors el tema ja estaria solucionat!), no; són factors profunds i complicats i per tant difícils de resoldre tan ràpidament com voldríem.

Estem tots d’acord que els alumnes no són com eren abans, no tenen la mateixa capacitat de paciència, esforç, compromís o respecte. I és que la societat actual tampoc és la que era abans; i aquí penso que és on rau un factor molt important. Les persones actuem en funció de la nostra psique (part emocional i cognitiva) i també influenciades per un entorn (el context, la societat); si aquestes dues parts no van juntes, es produeix un desequilibri que, la veritat, està clar que no és bo. La psique té un ritme (un temps per assimilar les coses, per entendre les emocions, per comprendre les situacions que vivim, per fer-se a la idea de...); i aquest ritme és el que és: podem ser més espavilats i anar més ràpids, però cadascú té el seu temps i aquest, per molts anys que passin, sempre és força estable o ha augmentat poc (vull dir que al s.XV era un i al s.XXI és un similar, variant segons persones, és clar). Espero que la idea s’entengui.

En canvi, el ritme del context o la societat ha canviat moltíssim de segle en segle, i no de manera regular. El ritme de com es fan els descobriments, com s’avança en la ciència, com ens arriba la informació, com es fan els programes de la televisió, etc ha anat augmentant exponencialment: si el cassette va trigar segles a arribar, el CD només unes dècades i el DVD només uns anys. És a dir, el nostre entorn es mou cada vegada a un ritme més ràpid i tenim cada vegada més opcions per escollir (sempre m’ha agradat el concepte de “fast cultura” per descriure el moment que estem vivint), suposo que tots hi estem d’acord i ho veiem així.

Llavors el problema ve perquè la psique no va, ni de bon tros, a aquest ritme, i es produeix un desequilibri. I com que som persones que necessitem viure en societat, ens intentem adaptar (inconscientment) a aquest ritme trepidant del context, i llavors vivim una dualitat: internament anem a un ritme (més lent) per entendre les situacions, les emocions, saber què volem i fer-nos a la idea de... I en canvi externament hem d’anar molt més ràpid per buscar informació a internet, per comunicar-nos amb els amics (facebook, xats, correus electrònics, sms,...), per veure tals programes que tenen ritmes accelerats (allò important és satisfer el moment),...

Contràriament (i com crec que ha de ser), a les aules els professors demanen als alumnes que parin, que escoltin, que tinguin paciència, que s’esforcin, que es comprometin, que .... tot una sèrie de valors o capacitats que a molts alumnes ningú els ha ensenyat (perquè els pares són un altre factor, però ells també estan influenciats per aquesta “fast cultura”!) i, per tant, els alumnes no ho aguanten, no en saben. El professor els apreta, ells no poden, i es defensen com saben: desafiant, passant de tot, fent broma, portant-se malament,.... sistemes de defensa per fer front a una frustració: l’adult els demana quelcom que ells no saben fer.

Penso que primer els hem d’ensenyar tot això, però el context i la societat no ens hi ajuden gens. Els pares són els únics que podrien fer-ho; però qui els ajuda a ells?