Fa molt temps (massa!) que no escrivia al bloc, i és que a vegades falta
temps per pensar detingudament sobre quin tema vull aprofundir o em preocupa.
Avui vull fer una reflexió sobre la manera d’entendre la programació i el
fet d’anar arribant sempre a un centre nou. Pel fet de ser totes mestres, haver
estudiat magisteri i en teoria haver après més o menys igual com fer una
programació i avaluar uns coneixements, no vol dir que totes les mestres veiem
aquest tema de la mateixa manera; a vegades ho fem diferent o ho entenem diferent.
Si estàs a un centre des de fa temps i has consensuat amb les teves companyes
la manera de fer-ho, perfecte!; però si cada any (o més d’un cop l’any) vas
canviant de lloc i et vas trobant maneres de fer diferents, és on tenim el
problema. I com a interina m’ha passat això.
Jo tinc la meva idea de com programar i avaluar, uns coneixements que vaig
adquirir a la carrera de Magisteri i que es basen sobretot en dues assignatures
(o millor dit, en dos professors): Didàctica general (amb en Francesc López) i
Didàctica de la Llengua I (amb la Cinta Portillo), dos cracks. En elles vaig
aprendre moltes coses, i les que aplico molt conscientment a l’hora de
programar i avaluar són les següents: per una banda, la Cinta ens va ensenyar a
fer una programació totalment exhaustiva. Començàvem pels objectius que volíem que
els alumnes assolissin, basats en el currículum, el projecte educatiu del
centre i les necessitats del grup. A partir d’aquests objectius ideàvem una
avaluació inicial dels coneixements previs i a partir d’aquests creàvem unes
activitats d’aprenentatge que ens servien per fer l’avaluació formativa i
redefinir activitats posteriors. Finalment, fèiem l’avaluació final centrant-nos
en els objectius marcats. D’altra banda, amb en Francesc vaig aprendre una cosa
molt bàsica i que trobo ben lògica: les activitats d’avaluació final han de ser
similars a les d’aprenentatge, perquè si no és així i l’infant s’equivoca, no
sabem si no ho fa bé perquè no té el coneixement adquirit o si no ho fa bé
perquè no ha entès la mecànica de l’exercici. El tema de generalitzar aquests
coneixements a d’altres situacions quotidianes (concepte base de les
competències bàsiques), s’ha de fer durant les activitats d’aprenentatge i no
en l’avaluació final. Per tant, com més similar sigui l’avaluació final a les
activitats d’aprenentatge, més clar tindrem si l’infant ha assolit els
objectius proposats.
Partint d’aquí, jo arribo a un centre i em trobo amb una manera de fer i
entendre les coses que potser no coincideix amb la meva. Si és d’una sola línia
no hi ha tant problema perquè puc fer-ho a la meva manera, no he de consensuar-ho
amb ningú, però si és de més línies
normalment s’ha d’anar a l’una perquè tots els alumnes del mateix curs tinguin les
mateixes oportunitats o drets (una idea que poso en dubte i que podem parlar en
una altra entrada). Com m’ha passat aquest curs, a 1r de primària, a un centre
de 3 línies.
En primer lloc, la programació estava basada en els llibres: no hi havia
programació com a tal ni la feien les mestres cada curs, se seguia el llibre.
Això era línia d’escola, que havia decidit que comprava tots els llibres a
l’editorial Barcanova i per tant, com a mestres, ens havíem de cenyir a aquesta
decisió. Dubtós? Sí. Pedagògic? Gens, està clar. Però no teníem elecció, i
menys jo que acabava d’arribar i només m’hi estaria un curs. Aquesta situació
ja et limita molt com a mestra, ja que et planteja una qüestió bàsica: si hi ha
objectius que vols treballar i no surten als llibres ho has de fer a part, que
en principi no és cap problema, però llavors entra el factor temps. Tot no es
pot fer, i si decideixes treballar coses que no surten als llibres, vol dir que
en deixes de treballar algunes que sí que hi surten. I aquí arriba el quid de
la qüestió: què pensaran els pares que han pagat una morterada per aquells
llibres sobre el fet que no es treballin tots els temes? Per què els han de
comprar, llavors? No es podria fer el mateix sense llibres?. És normal que ho
pensin, i més en una situació de crisi com la que vivim, i com a mestra has de
donar la cara. I quan la decisió no ha estat teva i a sobre no hi estàs d’acord,
costa molt defensar-la. El que acaba passant llavors, és que ens basem en els
continguts dels llibres i deixem de banda d’altres aspectes que no surten als
llibres i que potser són més interessants de treballar amb el grup.
I en segon lloc, la diferència d’entendre l’avaluació sumat amb el fet que
arribo al centre el 12 de setembre, amb poc o gens temps per preparar el curs
amb els meus paral·lels. Els dies que les mestres treballem sense nens, de l’1
de setembre fins que comença el curs, serveix per preparar-lo i és un bon
moment per consensuar totes aquestes coses i planificar la programació, però
com que per estalviar-se diners els interins substituts arribem al centre el
mateix dia que els nens (tot i que saben amb antelació que aquella plaça estarà
buida) doncs no hi ha temps. I ja amb els nens és una bogeria i molt complicat
poder fer-ho tot. I a sobre, aquest curs 2012-2013 als interins substituts ens
han tret hores de feina a casa; “treballem menys” (entre cometes perquè si ets
bon professional acabes fent el mateix) per poder pagar-nos menys.. :S. Però
això també dóna per un altra entrada al bloc.
Per acabar, diré que m’estic adonant que aquest tema porta inevitablement a
un altre de més gran: l’autonomia dels centres per fer els seus propis equips
de mestres. Gran tema que està a l’ordre del dia i del que parlaré ben aviat.
