I per acabar el novembre....

T'apuntes a canviar-ho????

Sobre els nens i nenes a la ciutat.....

Mireu aquest article que és molt interessant (cliqueu aquí)

I aquesta entrevista a Tonucci també! (clica aquí, ara!)

Un conte...

"Una vez el pequeño niño fue a la escuela. Era muy pequeñito y la escuela muy grande. Pero cuando el pequeño niño descubrió que podía ir a su clase con sólo entrar por la puerta del frente, se sintió feliz. Una mañana, estando el pequeño niño en la escuela, su maestra dijo:
- Hoy vamos a hacer un dibujo.
Qué bueno- pensó el niño, a él le gustaba mucho dibujar, él podía hacer muchas cosas: leones y tigres, gallinas y vacas, trenes y botes. Sacó su caja de colores y comenzó a dibujar. Pero la maestra dijo:

- Esperen, no es hora de empezar - y ella esperó a que todos estuvieran preparados.
- Ahora, -dijo la maestra- vamos a dibujar flores.
¡Qué bueno! - pensó el niño, - me gusta mucho dibujar flores, y empezó a dibujar preciosas flores con sus colores. Pero la maestra dijo:

- Esperen, yo les enseñaré cómo- y dibujó una flor roja con un tallo verde. El pequeño miró la flor de la maestra y después miró la suya, a él le gustaba más su flor que la de la maestra, pero no dijo nada y comenzó a dibujar una flor roja con un tallo verde igual a la de su maestra.

Otro día cuando el pequeño niño entraba a su clase, la maestra dijo:
- Hoy vamos a hacer algo con barro.
¡Qué bueno! pensó el niño, me gusta mucho el barro. Él podía hacer muchas cosas con el barro: serpientes y elefantes, ratones y muñecos, camiones y carros y comenzó a estirar su bola de barro. Pero la maestra dijo:
Esperen, no es hora de comenzar - y luego esperó a que todos estuvieran preparados.
- Ahora - dijo la maestra - vamos a dibujar un plato.
¡Qué bueno! pensó el niño. A mí me gusta mucho hacer platos y comenzó a construir platos de distintas formas y tamaños. Pero la maestra dijo:
- Esperen, yo les enseñaré cómo - y ella les enseñó a todos cómo hacer un profundo plato. - Aquí tienen - dijo la maestra - ahora pueden comenzar.

El pequeño niño miró el plato de la maestra y después miró el suyo. A él le gustaba más su plato, pero no dijo nada y comenzó a hacer uno igual al de su maestra.Y muy pronto el pequeño niño aprendió a esperar y mirar, a hacer cosas iguales a las de su maestra y dejó de hacer cosas que surgían de sus propias ideas.

Ocurrió que un día, su familia, se mudó a otra casa y el pequeño comenzó a ir a otra escuela. En su primer día de clase, la maestra dijo:
- Hoy vamos a hacer un dibujo.
Qué bueno pensó el pequeño niño y esperó que la maestra le dijera qué hacer. Pero la maestra no dijo nada, sólo caminaba dentro del salón. Cuando llegó hasta el pequeño niño ella dijo:
- ¿No quieres empezar tu dibujo?
- Sí, dijo el pequeño ¿qué vamos a hacer?
- No sé hasta que tú no lo hagas - dijo la maestra.
- ¿Y cómo lo hago? - preguntó.
- Como tú quieras contestó.
- ¿Y de cualquier color?
- De cualquier color - dijo la maestra - Si todos hacemos el mismo dibujo y usamos los mismos colores, ¿cómo voy a saber cuál es cuál y quién lo hizo?
- Yo no sé - dijo el pequeño niño, y comenzó a dibujar una flor roja con el tallo verde.”

Helen Buckley

Les TAC a l'escola

Les TAC (tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement) han de ser un mitjà (i no una finalitat) per educar i ensenyar als alumnes; és a dir, són una bona eïna per ajudar als i les alumnes a aprendre, ja que són motivadores i diverses. Els continguts a ensenyar queden reflectits en les activitats d'ensenyament i aprenentatge que la mestra el·labora amb les TAC com a suport. Per altra banda, no només s'usen les TAC a l'assignatura d'informàtica, sinó que poden ser (i haurien de ser en una societat de la informació com és la nostra) una eïna en totes les matèries.

Sabíeu que...

Doncs sabíeu que una família o un esplai són considerats tecnologia?? Sí, sí; la tecnologia és tot allò creat per les persones per tal de millorar, o entendre, o organitzar la nostra vida, i es divideix en 4 categories: l’artefactual (els objectes i aparells), la biotecnològica (la que suposi un benefici psicofísic, com els fàrmacs), la simbòlica (els símbols) i la organitzativa (formes d’organitzar-nos per aconseguir una finalitat funcional, com la família). Les dues primeres categories són el que sempre hem entès com a tecnologia, però l’última m’ha sorprès molt i m’he adonat que ha sigut molt important en la meva vida: des de la família, passant per l’escola i l’esplai. Penso que per tothom és important, perquè des del moment que ens socialitzem calen formes d’organitzar aquesta socialització, d’estructurar-ho i que hi hagi unes pautes; i això és la tecnologia organitzativa.

Els nens segons Frato

Ei companys i companyes!!

He trobat un vídeo dels dibuixos de Frato, a veure què us sembla....

El que no volem que sigui....

Frato és un dibuixant-pedagog que s'ha centrat en el nen en edat escolar. Els seus dibuixos, sense paraules normalment, reflexen molts tòpics i realitats de l'educació; a mi m'agraden molt! Podeu buscar més imatges al google o trobar els seus llibres a les llibreries (són un bon regal...)

Tecnoautobiografia

Autografibio.....QUÈ????

Jo em defineixo més tecnofòbica que tecnofílica, més que res perquè no hi ha manera que m’entengui amb les tecnologies en general... :S. Tinc un germà informàtic i un altre comunicador audiovisual, però jo m’he decantat pel contacte humà “directe” (psicologia primer i magisteri ara). Tot i així tinc un passat.... Vaig començar gravant-me bandes sonores de sèries de televisió (McGiver, Soy un gnomo,...) pitjant el REC del radiocasset amb l’altaveu d’aquest tocant (literalment) l’altaveu de la televisió (imagineu-vos la qualitat acústica.... patètica!). Vaig evolucionar una miqueta gravant-me els videoclips del 33 i dels “40 principales” amb VHS (encara tinc la cinta!) tot descobrint que també existia el sistema beta! Més tard, a casa, després de molt pregar (no recordo si jo o si els meus dos germans) vam aconseguir jugar cada cap de setmana amb la MàsterSystem (una de les consoles de SEGA, la competència de Nintendo llavors, perquè ara - m’he n’he informat – només fa videojocs). Els meus pares, crec, ens controlaven bastant l’horari de consola, i era una activitat força fraternal perquè ens anàvem passat les pantalles entre els tres germans (jo estaré tota la vida orgullosa de ser la primera dels tres (i única noia!) en passar-me el joc del Sonic!!).

Reflexionant-hi m’adono que en les tecnologies sempre he sigut de les que hi he “caigut” tard; no sé si perquè no hi confio gaire (són màquines i no haurien de fallar, però fallen! I au i entent-hi per com solucionar-ho llavors!) o si perquè em costa deixar els mètodes antics (m’encanta escriure a mà o no dependre del mòbil; és com una filosofia a la que he acabat renunciant a la força): vaig usar cassets fins al final (i encara n’utilitzo!) i no vaig tenir mòbil fins al setembre del 2003 i el més fort és que encara tinc el mateix! (això em ve de família, perquè el meu pare és de les úniques persones que conec, si no l’única, que no té mòbil!).

Un bon dia va arribar l’ordinador a casa (era un Mac!) i no en vaig fer gaire cas....algun joc (el “Lemmings” m’encantava) o només quan per algun treball de l’institut (llavors anava tot més a mà) o ja a la universitat em va ser imprescindible. Després ja vam tenir un PC, un altre pel meu germà, un portàtil ma mare,.... I jo encara no tinc ordinador propi!, utilitzo el de la meva companya de pis.

Ara segueixo renegant de les tecnologies perquè em semblen, a vegades, un entrebanc pel contacte humà cara a cara (ens hem acostumat massa a fer-ho tot per ordinador): no tinc MP3 (i fins fa 4 dies no sabia què era un MP4), no tinc consola, no em penso fer cap facebook, no domino gaire l’ordinador, quan només hi hagi TDT no sé si podré veure la televisió, em perdo per internet,...); i també perquè per mi són un involucrament a nivell de temps i energia brutals (vaig haver de deixar el messenger perquè m’hi passava massa hores!); però reconec que, ben utilitzades, poden ser d’una gran comoditat i servei: gravar CD de música o seguretat, baixar-se pelis en DVD, estar connectat amb amics llunyans, trobar informació múltiple a internet, tenir recursos totalment a l’abast,... I a nivell educatiu et donen tot un ventall de noves possibilitats que abans no hi havia i que són molt positives per arribar a tots els i les alumnes.

I aquí tinc jo, una tecnofòbica, el gran repte: aprendre a utilitzar-les, manejar-m’hi, per poder-les fer servir amb els meus alumnes.

Apa som-hi!!