Les formes organitzatives han d’estar al servei de les intencions educatives i metodològiques, sempre tenint en compte el context on s’insereixen.
Aquesta és la idea clau que vaig extreure del debat del passat dijous 12 de març a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El debat va durar 1h i mitja, en el qual es va parlar entorn a aquesta idea o conclusió. I en aquesta afirmació, el concepte d’intenció educativa és un pilar bàsic.
Mestres i professors poques vegades (o gairebé mai) ens donem l’espai per reflexionar sobre quina és la nostra intenció educativa. Per una banda és important la idea personal que tenim de què significa educar i com enfoquem la nostra pràctica educativa basant-nos-hi; i per una altra banda és important el consens que pot haver dins el claustre entorn aquesta idea i praxis. Com que aquesta reflexió no hi és, el que acaba succeint llavors és que prioritzem les formes organitatives (per comoditat, per interessos personals, per falta de temps, per dificultats o per poc interès o mandra) i ens oblidem del pilar: la intenció educativa per la qual organitzem als alumnes de tal o qual manera. A més, hi ha les programacions curriculars, que quasi mai fem tirant de manuals que ja venen fets i ja ens diuen què i quan ensenyar, oblidant-nos llavors del context. Són tots els continguts iguals d’essencials per a tots els alumnes? No. I és més, ¿ha de ser la seqüència didàctica igual per a tots i són totes les metodologies igual de vàlides per tothom? Tampoc i tampoc. Llavors, ¿per què usem les mateixes o, encara pitjor, no ens aturem a pensar-hi i analitzar-les tot buscant allò que s’adeqüi més al nostre centre o grup d’alumnes? Bàsicament perquè no reflexionem sobre la intenció educativa i perquè (perquè negar-ho) ens és més fàcil o ens fa mandra. Però aleshores, obtenim bons resultats? Segurament no.
Ens hauríem de plantejar quins són els objectius educatius com a escola, partint del nostre context, i a partir d’aquí començar a crear: consensuar intencions educatives, definir objectius didàctics, buscar metodologies adequades a aquests objectius i, finalment, organtizar els i les alumnes convenientment a aquestes intencions, objectius i metodologies.
Tot plegat no és tasca fàcil i, per això, cal mestres implicats, interessats i amb ganes de buscar espais per reflexionar-hi personalment i en claustre.
(Per un altre dia, queda parlar sobre l’organització que ens permet l’administració per fer-ho, que, sincerament, és nefasta).
2 comentaris:
Guapíssima, això que dius és ben interessant però sempre em queda el dubte de la institució que hi ha al darrera. Generalment està tot molt estructurat i amb poca flexibilitat. Els canvis educatius dins un context són difícils i cal unes ganes de lluita força gran... ara bé, sempre val la pena implicar-se per tal d'avançar i fer les coses millors. Les intencions educatives són claus... ànims!!
Aleyda (llegint-te em venen ganes de continuar l'educació social... la tinc ben abandonada des de que he arribat a UK...). Muaks
Ei guapa!
Merci pel comentari.
Escrivint això pensava més en el meu àmbit, l'educació formal a l'escola i l'institut públics, que és on jo he treballat. Aquí, la veritat, crec que la flexibilitat és molt gran i per això aposto per aquesta reflexió a metres i professors, perquè ja que tenim l'espai, actuem com cal (o com creiem...).
Segur que no és fàcil i implica molta més feina i energia, però si hi creiem ho hem d'intentar, penso.
Publica un comentari a l'entrada