Per què els alumnes es porten malament?

No és una pregunta absoluta, doncs no tots els alumnes es porten malament. Però si que és una pregunta estesa i una preocupació permanent des de fa temps; fins al punt que s’han hagut d’inventar noves formes d’organitzar els alumnes per tal de poder-los controlar, atendre millor i deixar que els “bons” aprenguin. Penso en els aules obertes o altres sistemes, cada centre fa el que pot.

La veritat és que crec que no hi ha una sola causa per la qual els alumnes es comporten com es comporten a l’aula, sinó que és un conjunt de factors. Però el més important és que no són factors clars on poder incidir i així resoldre el problema (llavors el tema ja estaria solucionat!), no; són factors profunds i complicats i per tant difícils de resoldre tan ràpidament com voldríem.

Estem tots d’acord que els alumnes no són com eren abans, no tenen la mateixa capacitat de paciència, esforç, compromís o respecte. I és que la societat actual tampoc és la que era abans; i aquí penso que és on rau un factor molt important. Les persones actuem en funció de la nostra psique (part emocional i cognitiva) i també influenciades per un entorn (el context, la societat); si aquestes dues parts no van juntes, es produeix un desequilibri que, la veritat, està clar que no és bo. La psique té un ritme (un temps per assimilar les coses, per entendre les emocions, per comprendre les situacions que vivim, per fer-se a la idea de...); i aquest ritme és el que és: podem ser més espavilats i anar més ràpids, però cadascú té el seu temps i aquest, per molts anys que passin, sempre és força estable o ha augmentat poc (vull dir que al s.XV era un i al s.XXI és un similar, variant segons persones, és clar). Espero que la idea s’entengui.

En canvi, el ritme del context o la societat ha canviat moltíssim de segle en segle, i no de manera regular. El ritme de com es fan els descobriments, com s’avança en la ciència, com ens arriba la informació, com es fan els programes de la televisió, etc ha anat augmentant exponencialment: si el cassette va trigar segles a arribar, el CD només unes dècades i el DVD només uns anys. És a dir, el nostre entorn es mou cada vegada a un ritme més ràpid i tenim cada vegada més opcions per escollir (sempre m’ha agradat el concepte de “fast cultura” per descriure el moment que estem vivint), suposo que tots hi estem d’acord i ho veiem així.

Llavors el problema ve perquè la psique no va, ni de bon tros, a aquest ritme, i es produeix un desequilibri. I com que som persones que necessitem viure en societat, ens intentem adaptar (inconscientment) a aquest ritme trepidant del context, i llavors vivim una dualitat: internament anem a un ritme (més lent) per entendre les situacions, les emocions, saber què volem i fer-nos a la idea de... I en canvi externament hem d’anar molt més ràpid per buscar informació a internet, per comunicar-nos amb els amics (facebook, xats, correus electrònics, sms,...), per veure tals programes que tenen ritmes accelerats (allò important és satisfer el moment),...

Contràriament (i com crec que ha de ser), a les aules els professors demanen als alumnes que parin, que escoltin, que tinguin paciència, que s’esforcin, que es comprometin, que .... tot una sèrie de valors o capacitats que a molts alumnes ningú els ha ensenyat (perquè els pares són un altre factor, però ells també estan influenciats per aquesta “fast cultura”!) i, per tant, els alumnes no ho aguanten, no en saben. El professor els apreta, ells no poden, i es defensen com saben: desafiant, passant de tot, fent broma, portant-se malament,.... sistemes de defensa per fer front a una frustració: l’adult els demana quelcom que ells no saben fer.

Penso que primer els hem d’ensenyar tot això, però el context i la societat no ens hi ajuden gens. Els pares són els únics que podrien fer-ho; però qui els ajuda a ells?

Un article de Carles Capdevila (dedicat als i les mestres!)

Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).

Però n’estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb “vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m’he d’estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?

Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.

¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?

Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.

Carles Capdevila

L'arribada d'un interí-substitut (o interina-substituta!)

Si ets professor o mestre interí i has tingut diferents destins durant la teva trajectòria, m’entendràs. L’arribada a un centre nou sempre comporta una mica de neguit, però sobretot una gran incertesa per què et trobaràs. En els meus 3 anys de camí per l’educació pública he passat per 5 centres (sí, direu els que sabeu de què va la cosa, he tingut sort!, hi ha gent que salta de centre a centre contínuament) i el cert és que he constatat que, poques vegades, es fa una bona acollida del professorat que se sap que hi estarà poc temps (o fins i tot un curs sencer!).

Per fer una bona tasca cal molta informació i molta coordinació, i gairebé mai hi ha una persona destinada a aquesta funció. Com són els alumnes que tindré?, quina trajectòria porten?. Com feu l’avaluació?, quins criteris seguiu?. Quins són els objectius d’etapa? I els de curs?,… són interrogants que et pots arribar a fer i que, per inèrcia, per inexperiència o per inseguretat no arribes a plantejar. Normalment algú de l’equip directiu és qui et diu les quatre coses bàsiques i et deriva al teu paral•lel (si és que en tens) i a algun altre professor perquè et guiï en el teu dia a dia. És veritat que en general són bons companys, però tothom va de bòlit i per tant no hi ha una guia de punts bàsics; tot el traspàs d’informació acaba sent espontani, segons el requeriment del moment, entre un cosa i una altra i, sincerament, sentint-te que ets més una nosa “preguntona” (quan ho fas) que un company més. Si ets una persona decidida i segura això t’importa poc i fas el que creus que has de fer, però segons per qui tota aquesta situació (o falta de planificació) el pot fer enrere a l’hora de preguntar i empapar-se de tot allò important per fer una bona substitució. I, el que acabava passant, és que les substitucions acaben sent un pedaç en la formació educativa dels alumnes.

Per tant, penso que hi hauria d’haver una (o més d’una) persona al centre encarregada d’acollir als interins, però no algú qualsevol, sinó algú a qui agradés fer aquesta tasca i que la considerés necessària. Si aquest rol existís, quan l’interí comencés una nova substitució ja sabria que hi ha algú que li traspassarà tota la informació necessària i a qui podrà dirigir-se per qualsevol dubte i, el que és més, que aquesta persona estarà interessada en fer-ho. No té perquè ser sempre la mateixa persona, pot anar alternant; però que hi hagués uns mínims que aquesta persona hagués de traspassar al nouvingut, tot allò útil pel dia a dia del centre i pel procés d’ensenyament-aprenentatge dels alumnes.